Óscar Zurriaga: «Usar metàfores bèl·liques en la COVID-19 culpabilitza sols el virus i no la resta de causes necessàries per a la pandèmia»

Óscar Zurriaga és epidemiòleg, professor titular del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat de València i cap de secció d'Estudis i Informació Epidemiològica, dins de la Direcció General de Salut Pública i Addiccions de la Generalitat Valenciana. Actualment, és el vicepresident de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE). 

Zurriaga es dedica a l’epidemiologia i, a més, li agrada divulgar-la. Per això fa uns anys va obrir el blog 'Epi y Mas'. «Per a divertir-me, bàsicament; per a utilitzar els retalls de feina que vas fent i que es queden desaprofitats», explica. I afegeix: «A mi m'ha agradat sempre escriure i era una manera de posar en públic coses que, si no, s'haurien quedat amagades al calaix». Ara publica freqüentment en la plataforma The Conversation, convençut que «d’alguna manera els científics haurien de divulgar obligatòriament, perquè tenen una responsabilitat social».

Amb la irrupció del nou coronavirus, la ciència ha estat molt present en els mitjans de comunicació. Pensa que la COVID-19 suposarà un canvi en l'interés per la comunicació científica o és una bombolla a causa d'aquesta situació de crisi?

Està bé que no siguen les notícies més frívoles les que ocupen les portades, però el problema és tractar la informació sobre la COVID-19 quasi com si fora informació esportiva: «puja tant», «baixa tant», «quin dia farem tal cosa?». S'acaba provocant tedi en la ciutadania i es dona importància a situacions circumstancials. No cal tindre una informació diària, puntual, del que està passant. Crec que hi ha hagut una infodèmia i, a més, s'ha donat massa rellevància a gent que no era la més apropiada per a parlar sobre la pandèmia.

Per exemple, a través de la premsa i de les xarxes socials hem viscut dia a dia i en temps rècord el desenvolupament de diverses vacunes contra el nou virus. Coneixem el nom de cada laboratori i volem saber quina ens administraran. En canvi, això no passa amb altres vacunes. 

A la ciutadania sí que li importa quina vacuna li estan posant, però el motiu pel qual ho pregunta no és segurament el millor. Hem tingut tanta informació que no hem pogut processar-la, s’estan prenent decisions però no amb la informació més adient. En eixe punt és on hauríem d'estar: el que importa és que la gent tinga prou informació per a prendre decisions formades. El problema és que hem passat de no preguntar res a preguntar-ho tot, i en moltes ocasions ens hem quedat en la superfície o en l'anècdota. Quan intentes explicar-ho, de vegades és complicat perquè ja hi ha molta informació que ha arribat com ha arribat, i és complicat tornar arrere. Però no pense que siga dolent que la ciutadania tinga informació.

L'OMS advertia de l'amenaça d'una emergència sanitària com aquesta i, malgrat això, sembla que cap país n'estava preparat. Quins errors es van cometre en l'esclat de la pandèmia i què n'hem aprés per al futur?

Fa molts anys que es fan plans de preparació pandèmica, però mai s'han fet prou simulacres, igual que se'n fan d'incendis i d'altres catàstrofes. A banda, aquesta ha sigut una situació absolutament nova i molt difícil d'assajar. Estem vivint-la i encara no sabem molt bé per on anirà. Ens ha agafat en un moment particularment roín, veníem d'una crisi econòmica molt forta, amb una reducció dels recursos en general, i dels públics en particular, i dins d'aquests, els sanitaris. A Espanya a més, la Llei General de Salut Pública de 2011 encara està per desenvolupar. Fins i tot en els països que podien estar en millor situació que nosaltres s'ha vist que fallen coses. Ningú ha quedat bé en aquesta pandèmia, era difícil poder fer-li front amb prou garanties d'èxit. 

En xarxes socials ha criticat l'ús del llenguatge bèl·lic per a referir-se a la pandèmia. Quins són els riscos de recórrer a aquestes metàfores de la guerra?

Les paraules no són neutrals. Quan s'utilitza una metàfora bèl·lica per a parlar de qualsevol problema de salut es generen problemes: hi ha víctimes, hi ha culpables, hi ha arsenals... Això pot ser negatiu. És interessant que els lingüistes i els semiòtics analitzen aquesta pandèmia. A més, sovint se'ns oblida que els microorganismes són causa necessària, però no suficient perquè hi haja una malaltia i ens produïsca problemes. Hi ha una constel·lació d'altres causes necessàries, com el context socioeconòmic, l'urbanisme, la salubritat, l'infrahabitatge, els recursos culturals, ambientals i educatius... El virus no ens iguala a tots, el virus ha afectat més a qui ja estava més desfavorit, qui tenia pitjors condicions de vida. Usar aquestes metàfores culpabilitza sols el virus i no la resta de condicions, i això és un error. I en el camp oncològic, quan uses aquestes metàfores estàs culpabilitzant els pacients: «No ha lluitat prou». 

El seu darrer article en The Conversation tracta de la guerra, però d'una guerra real: la invasió d'Ucraïna. És evident que les guerres causen morts i ferides, tanmateix, en el seu text va molt més enllà. 

Moltes vegades ens quedem en les baixes militars en un camp i en l'altre, però se'ns oblida tota la resta. Una guerra provoca una disrupció total de la vida de les persones, que afecta molt més que les baixes militars. Ara mateix estem vivint un èxode de dones i xiquets per tota Europa, dones que viuen violència, embarassos forçats, segrestos, abusos sexuals, esclavitud... També hi ha l'estrés postraumàtic i tots els problemes de salut mental que s'agreujaran. També, la crisi assistencial als hospitals, als centres de salut... Ucraïna tenia una de les cobertures vacunals més baixes d'Europa. Ens preocupem ara d'això, de com està la situació de la pandèmia? Evidentment, no. Però la guerra podria suposar la difusió d'una nova variant per tota Europa. Pel que fa a la salut infantil, els xiquets estan patint més que ningú, travessant Europa sense saber on i com s'ubiquen, quines pèrdues tindran, si podran tornar al seu àmbit... Tindrem tota una generació afectada durant molts anys. Si la guerra acabara demà, totes aquestes qüestions seguirien.

On ha de posar el focus l'epidemiologia per a fer front a noves pandèmies?

L'epidemiologia no es dedica només a les epidèmies, es dedica a tots els problemes de salut que poden tindre una influència sobre la població i a les causes perquè això esdevinga un problema. Els reptes de l'epidemiologia en aquest moment són tindre uns recursos humans i una consideració dins de l'estructura de l'administració suficients per a poder fer front a aquestes situacions. Hi ha tota una generació que va començar a finals dels anys 80 i que s'està jubilant ara, i no tenim el recanvi que hauria d'estar. I tecnològicament hi ha moltes autonomies endarrerides, que no aguanten una prova d'esforç com ha sigut la pandèmia. Els fons europeus poden suposar un pas endavant, però caldrà gent formada i llocs de treball. I cal també desenvolupar estructures previstes en la Llei de Salut Pública de 2011 i que encara estan pendents, com el Centre Estatal de Salut Pública. Per tant, calen recursos humans i tècnics suficients, recursos normatius i estratègia per a tirar avant. Just avui [9 de març] la SEE ha tret una nota de premsa fent balanç dels dos anys de pandèmia i demanant això.

Aquestes reivindicacions, però, són en l'àmbit estatal. I a escala global?

Sí, l'estratègia ha de ser global, ni tan sols nacional. Per això hem criticat també el nacionalisme vacunal. No serveix de res fer una visió nacionalista, «açò és un virus xinés» i coses així. És una visió molt curtterminista que no ens porta res bo. Per tant, cal tindre una visió de salut global.